​miquel pescador

Dibuixant, pintor, arquitecte i professor, Miquel Pescador va estudiar arquitectura a Barcelona, la seva ciutat natal. Dintre del llenguatge pictòric figuratiu, la seva obra ha estat seleccionada a diversos premis i certàmens internacionals i nacionals, entre ells, Nordart 2016, Fira Internacional d’Art Contemporani, i els concursos Figurativas’15, BBVA-Ricard Camí 2015, Modportrait 2014 i Centelles 2013. Des de 2016 exposa regularment a la Galeria Subex de Barcelona.

​

Paral·lelament a la seva activitat visual-plàstica, ha participat en diverses publicacions. Les seves reflexions sobre estètica i història de l’art estan recollides en el llibre Más allá de la fast-image (Editorial académica española 2018), amb textos i imatges de Miquel Pescador, i en la seva participació al llibre Imatges de l’escola, imatge de l’educació (Universitat de les Illes Balears 2014).

També ha col·laborat amb l’escriptor Javier Pérez Escohotado amb les imatges per al llibre il·lustrat La vigilancia de los acantos (Acanto ediciones 2017) i amb Blanca Canonge il·lustrant el conte El camí de plata (2015). Ha dinamitzat amb diversos tallers i conferències aquestes col·laboracions.

La seva activitat docent es desenvolupa al Batxillerat des de 2006 i al Batxillerat artístic des de 2015 en les matèries de Dibuix artístic i tècnic i Història de l’art a l’Escola Garbí Pere Vergés. També col·labora al Curs Assessor en Imatge i Comunicació de l’Escola de Postgrau de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) coordinat per la periodista Laura Solé.

​

Miquel Pescador crea les seves imatges mitjançant el dibuix i la pintura, molt sovint en sèries d'imatges que giren al voltant d’un tema-idea. El seu procés de treball es basa en les relacions entre dos elements: per una banda l’ésser humà com a tema i per l’altra, la construcció de la imatge pictòrica en si com a mitjà de reflexió-expressió.

El tema dominant és la voluntat d’acostament a aprehendre la complexitat de l’ésser humà. Li fascina com el cos humà es manifesta sempre en una unitat harmoniosa i complexa fruit de la seva lògica anatòmica i que intueix com a reflex de la totalitat contradictòria de la persona en constant tensió entre la consciència i l’automatisme biològic dels instints i de les emocions.

Tot i no ser l’únic centre d’interès del seu treball, fins ara, de l’ampli espectre de relacions humanes, la seva mirada s'ha focalitzat principalment en l’àmbit de la sensualitat-sexualitat (Eros). Louise Bourgeois ja ens va mostrar com de profunda e inconscient és la influència d’aquest impuls primari en la construcció de la pròpia identitat.

​

Dins d’aquest àmbit, pren importància l’entorn físic urbà i industrialitzat en què es desenvolupen les nostres vides. Forma part de com formem aquesta identitat. Miquel Pescador sent especialment l’agressivitat com en aquests entorns se’ns fan omnipresents les imatges de la publicitat, dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. Sota la innocent aparença de bens de consum, aquestes imatges tenen al·lusions sexuals directes, de manera subtil, explícita o ambigua. I estimulen el nostre desig sexual molt més del que era usual a la vida en un món pre-tecnològic. En resum, esdevenen un potent element desencadenador de reaccions instintives i emocionals automàtiques davant de les quals pretenem, en va,  posar un filtre a manera de fre racional mitjançant l’etiqueta “marketing”.

Sumant aquests dos temes, sensualitat-sexualitat i omnipresència d’imatges publicitàries sexualitzades, sorgeix un procés de treball basat en la descontextualització i en la transformació de fragments d’aquestes imatges o de la realitat mateixa. És un intent de sublimar-les mitjançant un llenguatge poètic per arribar a fer visible quelcom significatiu que d’alguna manera ens ajudi a ser conscients d’allò que sentim, de la seva importància i de com ho gestionem.

En aquest procés, que requereix d’un temps reposat de reflexió, necesita eliminar els excessos del soroll visual del món contemporani tot construint escenaris que afavoreixen el silenci i la contemplació.

​

L’altre element important en l’obra de Miquel Pescador és el profund interès que sent en la manera com, mitjançant l’articulació del llenguatge visual, comença el procés de construir i de fer visibles les idees. Entén la construcció de la imatge pictòrica com a procés de pensament en si que, com l’escriptura, genera el seu propi encadenament d’intuïcions i d’idees. És a dir, genera pensament. No és, per tant, exclusivament un procés linial unidireccional en què una idea mira de fer-se visible sinó que el propi procés de “formalitzar” contribueix de manera decisiva a desvetllar idees i pensaments que desconeixia i a ser-ne conscient per a poder comunicar-les a si mateix i a altres persones.

Coherentment amb aquesta concepció, en lloc de cercar un únic resultat, a manera de conclusió única i tancada, el procés creatiu adopta múltiples formalitzacions al voltant d’un nucli temàtic de reflexió. L’impuls reflexiu-expressiu creix amb nous matisos i possibilitats mitjançant la utilització de diversos materials i tècniques, així com de l’exploració de les variacions en els enquadraments i de les combinacions d’elements formals.

Progressivament, fruit d’aquest procés d’interiorització-abstracció, renuncia al treball del detall de la superfície dels cossos per acostar-se a la seva essència. I ho fa en la forma de paraules com taca, silueta, pell i territori.

​

La silueta plana és entesa com a “resum” de la presència orgànica del cos en l’espai. Troba força afinitats en equiparar el pes visual de la silueta en el pla pictòric a l’impacte del volum a l’entorn de l’espai tridimensional.

La silueta, per definició, perd la tercera dimensió. És en la ment de l’espectador que es reconstrueix gràcies al reconeixement del cos en moviment que fa a partir de la informació de l’estructura anatòmica que intueix. En aquest punt, Miquel Pescador tensa la composició plana vers la percepció de la vitalitat orgànica del cos insinuant un lleu clarobscur que ajudi a aquest reconeixement però sense perdre mai la seva planeïtat.

D’aquesta manera, el cos es desmaterialitza per tornar-se a fer corpori en un altre espai a través de la fluïdesa de la matèria pictòrica sobre el suport. La pintura crea una taca que esdevé silueta i alhora pell. Pell no com a il·lusió òptica de la pell humana sota una il·luminació concreta sinó una pell produïda sense artificis per la naturalesa dels pigments, aglutinants i suports que intervenen a l’obra. Una pell amb textura i colors propis.

Al final, el cos, que ha s’ha convertit en taca-silueta i en pell, esdevé territori de coneixement durant la contemplació de la imatge.

En l’articulació de la imatge com a llenguatge, el joc compositiu i les seves immenses possibilitats rítmiques  tenen un paper fonamental. Utilitzen les formes-silueta creant un univers visual ple d’interaccions i en el qual l’ambigüitat entre les figures i el fons esdevé un nucli essencial de l’expressió. Mitjançant fragmentacions, superposicions i juxtaposicions, hi ha un destacat interès per atorgar,  tant als fons com a les siluetes, pesos visuals d’igual importància en la imatge. S’estableix així una espècie de tectònica de plaques pictòriques molt expressiva i que sintetitza d’aguna manera la complexitat dinàmica de la nostra experiència vital.

​

© Miquel Pescador